Breu crónica del Congrés “El patrimoni musical de la Corona d’Aragó (1418-1707)”

Els passats dijous 21 i divendres 22 vaig participar al Congrés Internacional El patrimoni musical de la Corona d’Aragó
(1418-1707): Estat de la recerca, difusió del coneixement i reptes en el segle XXI. El congrés també es desenvolupava divendres de vesprada i dissabte de matí però malauradament no vaig poder quedar-me. Vull agrair a Paco Villanueva i Rosa Isusi, com directors del congrés, la invitació a participar en aquest esdeveniment.

El congrés estava organitzat en dues parts. Una sobre la investigació històrica i l’altra sobre la transferència i la difusió social. En el meu cas, vaig participar com a ponent en la taula sobre el segle XVI: Sessió 2. Els Àustries majors (1516-1598). La integració dinàstica i cultural en la monarquia hispànica, amb una ponència sobre “Música, músics i pràctiques musicals a l’entorn nobiliari”. El propòsit general de la meua intervenció, més que fer una síntesi (que caldrà en el futur) era plantejar una sèrie de reptes i qüestions sobre els enfocaments historiogràfics i mostrar com la potència i magnitud de la cort virregnal a València des de 1519-1550 ha marcat la major part d’investigacions sobre música a l’entorn nobiliari valencià (i en certa mesura a la Corona d’Aragó). A partir d’alguns exemples d’estudiosos d’altres disciplines, com Teresa Valls en el teatre o Escartí en literatura, la historiografia musical ha deixat de banda què passava a les cases nobles dels ducs de Sogorb (Aragó i Cardon), ducs de Gandia (Borja) o els comtes d’Oliva (Centelles) o Albaida (Milà). Sense entrar a fons perquè no era possible per falta de temps, vaig aprofitar per posar en qüestió les afirmacions sobre la pertinença de les fonts musicals vinculades a aquesta cort: el Cançoner d’Uppsala (també conegut com Cançoner del Duc de Calàbria) i el Cançoner de Gandia. Sobre aquests dos importantíssimes fonts musicals que recullen, sense dubte, part de la música que s’escoltaria a la cort virregnal valenciana encara estem molt lluny de conèixer en profunditat la seua concepció, circulació, transmissió de repertori i ús real. Tenim més preguntes que respostes. Agraïsc a Paco Villanueva algunes notícies que encara ens obrin més dubtes sobre les vinculacions del Cançoner de Gandia.

Les intervencions en general van resultar enriquidores per a un públic, no massa nombrós, no versat habitualment en els temes musicals a la Corona d’Aragó. El congrés no va presentar massa debats interessants. El congrés, com la majoria, és un bon lloc per trobar-se i retrobar-se amb els i les col·legues de disciplina que sempre és enriquidor.