Memòries sonores de València, 1706 (article de divulgació)

RESUM

Aquest article s’ha publicat al llibre de Festes de Moros i Cristians. Oliva 2024 (pàgs. 135-136). És una col·laboració amb la temàtica de la Filà Contrabandistes, capitania 2024 del bàndol cristià. És un exercici de ficció literària amb dades i personatges reals, amb certes llicències històriques que recrea, a partir d’una correspondència, els records sonors d’una ciutat el temps de la Guerra de Sucessió de la Corona Hispànica.

https://heyzine.com/flip-book/c493a1cefe.html#page/137

Memòries sonores de València, 1706

Viena, setembre de 1733

Sr. meu,

Reprenc aquesta carta pendent de feia setmanes. El Sr. Comte de Cervelló m’ho recordava fa uns dies estant a l’acadèmia de música que promou a casa seua. En la darrera, vostè preguntava per les memòries viscudes a la ciutat de València durant l’estada del rei Carles. Aprofitaré per contar-li els meus records així com per a expressar les cabòries sobre el desig de tornar a la meua terra. Somie en finar els meus dies allí. Sé que vostè ara és a la “Villa y Corte”, però si no vaig errat, coneix de primera mà quin és l’ambient a la ciutat.

Com li comentava en l’anterior missiva, deixí el servei de l’Emperador en 1726. Tinc ben present a la memòria el dia que rebí de mans del tinent de la Hofkapelle, el document signat amb l’autorització per jubilar-me. Feia temps que necessitava aquest merescut descans, doncs havia dedicat tota la meua vida a servir amb el meu instrument, la veu, Déu i la Casa d’Àustria. Car, ja fa temps que desaparegueren les habilitats amb les quals aconseguí la mercè de servir primer a la Seu de València i, després, a la capella de sa majestat. Aprofite aquesta extensa missiva per comentar algunes de les vivències sonores que recorde d’aquell any de 1706.

No puc rememorar el moment exacte, però jo seria molt petit i reeixit quan el mestre em va pronosticar una llarga carrera. No podia pas pensar, aleshores, que aquelles doloroses setmanes, quan encara no tenia nou anys i em deixaren evirado, serien la clau per convertir-me en un dels més cèlebres Hof-Altisten (contralt) del meu temps. Pense en les lliçons del mestre dels diputats que ens ensenyava solfa, cant pla i cant d’orgue, així com les primeres vegades a visitar el cor de la Seu. El meu cap no evoca cap altre mestre al capdavant de la capella que Antonio Teodoro Ortells. Tots ploràrem la seua mort el novembre de 1706, mesos abans de la meua partida a Barcelona. Pobre mestre, ja molt vell, no pogué gaudir de la gran joia, de festes i grandiosa música que tinguérem a la ciutat de València aquell any.

En aquell temps, l’ambient sonor havia canviat molt. No em referisc als sons d’arcabusseria sense salves, ni a les campanes incessants. Sortosament, sempre vaig estar lluny del front de batalla, tot i els continus enfrontaments urbans. Les novetats musicals començaven a vindre d’Itàlia i ja havien omplert tot el panorama sonor arreu dels territoris hispànics i més enllà. Des d’aleshores, els violins es convertiren en instruments principals en tots els villancets que cantàvem, i a més n’eren els autèntics protagonistes a les simfonies que es podien escoltar a les acadèmies de les cases nobles. A aquestes, promogudes pels prohoms de la ciutat, jo només poguí participar en unes poques, car la majoria d’ells eren favorables al pretendent francès i molts sabien de la meua antipatia cap a Felip de França. Durant aquells dies no podia pas creure que tots acabaríem com l’admirat Sebastián Durón a Madrid. Pobre home. Essent mestre de la de Reial Capella servint durant anys als borbons, el detingueren en 1706 i fou enviat a l’exili al sud de França. La raó esgrimida era que encapçalà els músics de la capella tot festejant, amb trompetes i tabals, l’arribada de les tropes del rei Carles a Madrid el juliol d’aquell any.

D’altra banda, dubte que a la ciutat de València s’hagueren escoltat mai tants Te Deum com en aquells mesos. Gràcies a Déu per part d’uns i d’altres. Tothom pregant per la victòria dels seus amb intercessió de Déu i mitjançant la música. Villancets en honor al pretendent francès o al rei Carles. La música i el cant convertits en veritables reclams polítics i partidistes. A la capella de la Seu cantàrem villancets, salves, lletanies al Santíssim, a la Verge i als sants de la ciutat. Un fet que continua sorprenent-me encara hui en dia és el contrast entre la incertesa i la inseguretat pels esdeveniments que tothom teníem a la ciutat en contraposició a la vida musical que era desbordant.

A finals de l’any anterior, València havia capitulat, per fi, davant les forces del general Basset. La ciutat oferia ara salves pel rei Carles. Pocs dies després de Sant Vicent de la Roda, vingueren les tropes angleses del Comte de Peterborough amb gran festa, salves d’artilleria i música. Això sí ho recorde bé: les músiques de Peterborough eren magnífiques, de diversa mena d’instruments i sonoritats. Tot i que provocaren cert enrenou a la ciutat, especialment a la Seu, per considerar-los heretges, ningú negava la qualitat de les veus de la seua reduïda capella quan sonava dins dels murs de la catedral, acompanyats dels violins. Encara tinc ben present a l’oïda allò que més em va impactar: l’imponent i estrident so d’un instrument semblant al sac de gemecs que alguns ministrers empraven a les danses del Corpus. Quin espectacle digne d’admiració. Els funerals d’alguns dels seus posaven la pell de gallina.

Nogensmenys, la guerra i la divisió era ben palesa. A la ciutat fins i tot els xiquets s’enfrontaven en bàndols seguidors de Felip d’Anjou o del rei Carles. Els ministrers de la ciutat hagueren d’eixir a tocar el dia de Sant Josep per intentar posar pau mentre que els jurats amonestaren els pares dels xiquets. Els sermons i processons s’havien fet incessants. Però quan a meitat de maig portaren la notícia de la victòria del rei a Barcelona, a València la celebració fou enorme. Tragueren un carro ple de música pels carrers de la ciutat i s’hi celebrà a totes de les esglésies. Les campanes van revoltar durant hores, els carrers s’ompliren de gent i de nou cantàrem el Te Deum. Havíem conegut que les tropes borbòniques havien fugit de Barcelona mentre el Sol es tapava per unes hores. Un eclipsi així, era un bon auguri d’allò que vindria, pensàvem aleshores.

Encara que no va ser fins a setembre que Sa Majestat vinguè a València, tota la ciutat estava expectant a l’arribada, car les notícies que provenien de Madrid proclamaven una entrada triomfal. A la ciutat es celebrà amb molta música de sinfonies per part del anglesos. Finalment, el rei entrà el darrer dia de setembre i hi hagué molta celebració. Emperò, a la Seu tinguèrem seriosos problemes. Nosaltres, amb la Capella catedralícia anàrem a fer l’ofici al Palau del Reial, a cantar la missa major del Rei, car allí es congregaven la capella reial i els anglesos. Però a la Seu havien fet també missa major que quedà molt deslluïda, per això el capítol havia enviat missives amb queixes per la falta de coordinació. El canonge síndic ens amonestà a tots, fins i tot al mestre Cabanilles.

Durant la tardor i l’hivern de 1706 va ser el moment musical més esplendorós. Hi confluïen a la ciutat la capella del rei, els músics del comte de Peterborough, les capelles de les parròquies, d’entre les quals la de Sant Martí competia per tindre un paper destacat, la capella del Col·legi del Sr. Patriarca que havia perdut el seu mestre de capella mesos abans, i la capella de la Seu, de la qual jo n’era membre. Vista l’activitat aquí, a Viena, no tenia aleshores València gaire coses a envejar. Sí, és clar. Estàvem en guerra.

Finalment, el seguici reial va marxar a Barcelona en març de 1707. Jo havia tingut ja contacte amb la capella del rei, ja que havíem fet oficis junts diverses vegades. L’intendent de la capella, amb qui parlàvem en italià, ja m’havia contactat alguns cops. Rebí una invitació per ser cantor del rei abans de Nadal. Qui podia rebutjar aquest honor i privilegi? Ser cantor de sa majestat! Mai abans ho hagués pogut imaginar.

El que va passar després ja és ben conegut. Terrible. Massa odi i destrucció. Prohibicions i implantacions de què…

Ara que fa ja uns anys que ací a Viena se signà una concòrdia, m’han dit de tornar a la meua terra. Diuen que estarem en pau i sense represàlies. Tinc molts recels, res serà igual. He servit com a cantor Déu i la casa d’Àustria. He actuat en òperes i he adquirit cert renom entre tots els músics –italians, en primer lloc, que arreu exporten el seu art–. Però la meua veu ja fa temps que va dir prou. Ja no puc cantar com abans ni tinc ja el favor atent de la reina com antuvi. No sé què fer. Dubte si tornar a una ciutat on no sé si seré ben rebut i de cap manera em reconeixeran. Com és ara aquella València on van confluir tantes i diverses músiques, on l’art musical era ben preuat i el poble lluitava per les seues creences? Vostè, gran erudit i coneixedor del món actual, té algun consell per oferir?

Viena, 18 setembre de 1733

Joan Lluís Miralles

Sr. D. Gregorio Mayans

---

---